Aigua Clara. Sinopsi de la segona entrega

El primer fill de la Cira ha nascut amb els ulls blaus i serà entregat en adopció a la CHL. Quan la Jordina se n'assabenta, decideix fer una escapada furtiva a Desèrtia per explicar-li a la seva amiga la veritat sobre el nadó i els salvatges. Però la Jordina no sap que rere la desgràcia de la seva amiga s'amaga un parany de l'Efrem per fer-la tornar als seus dominis i intentar separar-la definitivament d'en Kilià.

Amb Aigua Clara, la segona entrega de L'ambaixador de Confínia, tornen les aventures de la Jordina i en Kilià, en aquesta ocasió enllaçades amb els esforços d'en Tirs per compaginar els seus objectius individuals amb els que li exigeix la Societat Perfecta. Superats per l'ambició de l'Efrem, tots tres es trobaran atrapats enmig d'un foc creuat d'interessos personals que posarà en perill tot allò que s'estimen.

Operació Racons

Alerta ESPÒILER: no recomanat als qui no hagin arribat a la pàgina 310 de L'ambaixador de Confínia, en mans de l'enemic.

Els carrers de la 3 estaven plens de gent que tornava a casa per sopar. En Tirs es va aturar davant la porta de l'adreça que li havia donat el Genealogista i va trucar suaument amb els artells. A dins, es van sentir unes passes nervioses i el soroll d'algú que despassava la balda.

—Bona tarda, senyora Vic —va saludar en Tirs amb cortesia a la dona que va obrir.

—Endavant —el va convidar, amb un somriure cofoi. La notificació era un moment molt esperat per totes les noies el dia que complien els dinou anys, però també era motiu d'orgull per les mares, sobretot si les seves filles havien estat adjudicades a un aspirant a DGD.

La Cira s'esperava dreta, al costat de la taula del menjador i amb les mans agafades al davant. Tenia els ulls brillants, segurament per la il·lusió del moment, però amb una guspira de tristor que potser era de neguit per la Jordina.

Sense perdre més temps, en Tirs va agafar l'anell que duia a la butxaca pectoral i li va mostrar amb un somriure que pretenia aparentar seguretat, però que delatava una mica el seu nerviosisme.

—Pren l'anell que t'entrego com a Alfa, i accepta els fills que et donaré i la protecció que us oferiré.

L'emoció va desbordar la noia, que no va poder retenir unes llàgrimes mentre li oferia la mà dreta perquè en Tirs li col·loqués l'aliança al dit anul·lar. Després, en Tirs va agafar la barbeta de la noia amb suavitat i va segellar la seva unió amb un petó delicat als llavis.

—Ets un home que va directe al gra —va dir la mare de la Cira, interrompent el moment—- Si vols seguir amb això, però, t'hauràs d'esperar a demà.

La dona li va picar l'ullet i el va estirar cap a la cadira que li tenia destinada per sopar aquell vespre amb elles. Tot just s'havia assegut quan el telèfon de l'home va començar a tocar. El va agafar i va veure amb desgrat que era l'Almirall Efrem. Va rebutjar la trucada i es va disposar a menjar-se el pastisset que li pertocava, esperant amb educació que les dones comencessin.

—Quin és exactament el teu càrrec dins l'exèrcit? —va demanar la mare de la Cira abans de fer el primer mos.

—Sóc estratega.

El telèfon va tornar a sonar dins la butxaca d'en Tirs i va crear incomoditat entre els tres comensals.

—Potser és alguna cosa important —va dir la Cira.

En Tirs va agafar l'aparell i va mirar-ne la pantalla. Tornava a ser l'Efrem i va tornar a ignorar la trucada.

—Avui, l'únic important per mi ets tu.

La Cira va somriure i va abaixar la mirada per centrar-se en el pastisset que tenia al davant. Se li havien encès les galtes i s'esforçava per dissimular-ho tot menjant el seu sopar.

El telèfon d'en Tirs va tornar a tocar.

—Disculpeu-me un moment. He de contestar. —Es va aixecar i es va enretirar a un racó de l'estança, on va despenjar la trucada.

—Vine de seguida al Central —va dir la veu de l'Efrem.

—Ara no puc. Estic a mitja notificació.

—Deixa estar les dones i vine immediatament.

En Tirs va penjar, lluitant per ocultar el desgrat que li provocava aquella ordre, i va tornar a la taula. Quan es va haver acabat el sopar, es va disculpar per no poder-se quedar més i es va acomiadar de les amfitriones, que el van acompanyar fins a la porta amb uns somriures tan amplis que quasi van aconseguir fer-li oblidar el mal humor que li havia fet agafar l'Efrem.

Ja al Central, es va dirigir directament al despatx del seu superior. L'Efrem estava dret, caminant d'una banda a l'altra de l'estança amb les mans agafades al darrere. A la cara, una expressió fosca de preocupació li dibuixava arrugues al front.

—Què és això tan urgent? —va demanar en Tirs sense salutacions.

L'Efrem es va aturar i es va girar de cara a ell.

—Aquell fill de puta amenaça la Jordina.

La notícia va sorprendre desagradablement en Tirs. Ell havia assegurat que els confinis no li farien res a la filla de la Reina, i si li passava alguna cosa a la noia, la Piència no li ho perdonaria mai.

—Quin és el seu moviment? —va demanar amb cert nerviosisme.

—Reclamen l'AC a canvi de la noia.

—Això no és una amenaça sinó una petició d'intercanvi. En certa manera, ens afavoreix que siguin ells qui ho sol·liciten.

L'Efrem no va reaccionar al comentari de l'estratega i va continuar amb les seves cabòries com si estiguessin davant d'una declaració de guerra.

—Però ho han proposat perquè saben la veritat de la Jordina —va dir amb excés de preocupació—, no sé com ho han fet, però ho han esbrinat. D'alguna manera, han acabat lligant caps i ara ens volen collar els cargols.

En Tirs s'ho va rumiar uns instants.

—No. Si ho sabessin, no ens l'entregarien; ni a canvi de l'AC ni de res.

El comentari va semblar tranquil·litzar l'Efrem, que va reprendre el seu passeig nerviós.

—Com tenim l'operació Recuperació?

—Necessitem una mica més de temps per assolir els límits de transformació acceptables de l'individu per la credibilitat de l'intercanvi. Per quan està fixada la data?

—Tenim de temps el que triguin els salvatges en arribar a La Colònia.

—Serà suficient.El candidat ja està en un estat de transformació notable.

L'Efrem es va aturar.

—No ho veig clar. Justificar l'engany ens portarà massa problemes burocràtics.

—La història del fals intent de fugida de l'Utó que suposadament ha acabat amb el nostre home en el seu lloc és ferma. No podran demostrar que és falsa.
—Estàs segur que podem confiar en la fortalesa de l'individu?
—La informació ha estat fixada a la seva ment amb Trimidal per evitar relliscades. Això també ha accelerat el procés de degradat que li estem aplicant.

—Em fa estar intranquil. Jugar-nos-ho tot a una carta és perillós, sobretot quan hi ha tants paràmetres que no depenen de nosaltres. Em sentiria més a gust amb una emboscada.

—Un atac directe seria igualment comprometedor i, a sobre, podria posar en perill la integritat de la Jordina.

—M'és igual. El més important és prendre'ls-la. Al preu que sigui.

—A la Piència no li agradarà saber que tirem endavant una operació que pot posar en perill la vida de la Jordina.

—A la merda, la Piència! Fa molts anys que la manipulo i ja et dic jo que no serà un problema.

El comentari va fer que en Tirs premés la mandíbula per aconseguir mantenir la boca tancada. L'Efrem no es va adonar d'aquell gest; va agafar un dels mapes que hi havia enrotllat en una de les prestatgeries, el va estirar sobre la taula i el va subjectar amb els petjapapers que tenia amb aquella finalitat. En Tirs s'hi va acostar i va examinar el mapa. Al cap d'uns segons, va senyalar un punt amb el dit.

—Si no volen allargar la travessa, passaran pel túnel de Racons. Aquest serà el nostre millor post.

L'Efrem s'ho va mirar. Després de rumiar-s'ho un moment, va fer un lleu moviment afirmatiu amb el cap.

—Parla amb el nou Plaquer perquè ho prepari ell: quants menys soldats impliquem en l'operació Racons millor pels interessos de Desèrtia; però mantingues el falç intercanvi pel que pugui passar. I assegura't que jo sóc l'home 1: no confio en ningú per fer aquesta feina.

En Tirs va sortir del despatx i va dirigir-se cap al carrer, on va caminar fins a la seva nova llar, encara buida. L'endemà l'ompliria l'alegria de la Cira i la tornaria acollidora, però aquella nit l'hauria de passar sol. En certa manera ho preferia així perquè les ordres que li acabava de donar l'Efrem l'havien posat de molt mal humor.

Confidències de llençol

Alerta ESPÒILER: no recomanat als qui no hagin arribat a la pàgina 221 de L'ambaixador de Confínia, en mans de l'enemic.

Al vespre van fer parada i fonda en un hostal que hi havia a peu de camí. Havent sopat, van fer enretirar els plats per jugar unes partides de cartes. (...) Quan per fi van pujar a les habitacions, la Jordina es va desanimar de saber que havia de dormir amb la Faina.

Ja en la intimitat de la seva estança, la fronterera va començar a treure's la roba sense cap mena de pudor. La Jordina, malgrat el desànim que sentia, no va poder evitar observar-la mentre es despullava: la pell bruna i sense imperfeccions que cobria el cos de la Faina no feia sinó ressaltar la bellesa d'uns músculs ben tornejats per l'exercici que li imposava la feina i l'aspecte de fortalesa que tenia tota ella gràcies a una dieta equilibrada.

Ja només amb la roba interior (de color maduixa i amb blondes delicades que deixava en clar desavantatge res del que hagués pogut veure abans la Jordina a Desèrtia), la Faina es va adonar que la cívilit l'observava. Es va aturar i va posar les mans a la cintura, amb els braços fent nansa.

—Què passa? —va demanar amb cert desafiament a la veu—. No has vist mai una dona nua?

Sorpresa ella mateixa, la Jordina va buscar una resposta diplomàtica que justifiqués la seva actitud, però no se li acudia res. Al final, després de titubejar una mica, va deixar anar la veritat sense massa convicció.

—Amb la pell bruna, no.

—No t'havies adonat que sóc bruna? —La Faina va riure, generant un repic burleta i fent dansar suaument el seu ventre ferm—. És ben bé que, quan estàs amb en Kilià, no veus més enllà d'ell.

—Això és mentida! I que no t'ho hagi comentat no vol dir que no me n'hagi adonat!

—Sí, és clar —va dir la GF, que va ignorar la Jordina mentre acabava de treure's la roba i es posava el pijama, de pantaló curt taronja i camisa de tires amb ratlles a joc.

La Jordina va intentar ignorar la seva companya d'habitació i es va començar a despullar dolguda, no tant per les paraules en si com per el to amb què les havia dit. Li molestava que tothom la tractés com si fos una ingènua. Potser ho era, però només perquè l'havien educat en una altra societat. Si hagués pogut créixer gaudint de la llibertat que tenien a la CHL tot seria molt diferent. Va esbufegar: ja li agradaria veure'ls a ells a Desèrtia!

Va aixecar el coixí amb una estrebada i va agafar la camisa de dormir que li havia deixat l'hostalera a sota. Era de color gris clar, amb floretes de to gris blau i amb un tall tan poc sensual que la feia pensar dolorosament en el que li esperava quan tornés a casa.

—I no és veritat que no vegi més enllà d'en Kilià —va dir, incapaç d'estar-se'n.

—Amb mi no t'has de justificar. Però qualsevol pallús s'adonaria que estàs ben enamoradeta del teu GF.

—-No és veritat! —va dir molt enfadada, i es va girar de cara a la Faina—. Jo tinc un Alfa assignat i només m'importa ell.

—Sí, és clar.

—Què sabràs tu? —va engegar la Jordina sentint com l'odi es desbocava dins seu—. Mira't: passejant-te tot el dia per aquí i per allà amb aquests aires de deessa de l'amor... Ets patètica!

Va estirar el llençol amb excés d'ira i es va ficar a dins, donant-li l'esquena a la seva interlocutora per tancar la conversa. El gest li va semblar infantil i, alhora, agosarat; però no va cedir. Va tancar els ulls i es va forçar a tranquil·litzar-se per intentar dormir.

—Estàs gelosa? De mi?

El comentari va confondre la Jordina, que es va girar per contestar.

—No estic gelosa. El que passa és que em fa ràbia que tu ho tinguis tot i que jo no tingui res.

La Faina va rebufar abans de replicar amb un somriure amarg a la cara.

—Tu no saps ni què tens, oi?

Va apartar els llençols del seu llit i es va ficar dins.

—Oh, i tant que ho sé: tinc un Alfa que podria ser el meu pare —va replicar la Jordina, un altre cop alterada, però ara pel record amarg de la notificació. Va apartar la mirada i va afegir a sota veu, quasi per sí mateixa—. El meu Alfa és el fantàstic i admirable Llangardaix.

—No ho sabia —va dir la Faina amb aprehensió. La Jordina va tornar a mirar-se-la. Feia cara d'estar molt sorpresa—. Ara entenc perquè tens tantes ganes de fugir de casa.

—Per això i per moltes altres coses —va dir, ja més tranquil·la; va arrossegar-se una mica amunt i es va recolzar a la capçalera—. No t'ho pots ni imaginar. És insuportable. Sobretot ara que he conegut en Kilià. He de reconèixer que m'agrada molt i que em trobo molt a gust al seu costat perquè em fa sentir com si fos algú especial.

—És que, per ell, ho ets.

—Sí, és clar: em necessita per recuperar l'ambaixador de Confínia.

—No t'estic parlant de política. Mira— La Faina es va recolzar sobre el braç esquerra per posar-se de cara a la Jordina—: pots envejar tant com vulguis el que tinc, però ja voldria jo que em mirés de la manera que et mira a tu.

—No diguis rucades —va protestar la Jordina, confusa—. Si tu només has de fer petar els dits perquè s'abaixi la bragueta!

La Faina va tornar a riure i va fer sentir la Jordina com una bleda, que també va deixar escapar una rialla poc convençuda.

—És cert que sempre que en tinc ocasió el passo per la pedra, però ell no vol res formal amb mi.

—No entenc per què, la veritat. Des del meu punt de vista, sembles la dona perfecta.

—Els temes del cor són així: t'enamores de qui t'enamores; no t'ho donen a triar. I ell t'estima a tu. És una llàstima que no et puguis quedar perquè faríeu una bona parella.

—De debò?

—És clar que sí. T'ho dic jo, que el conec des de fa anys.

—I no et molesta?

—Per què? No el puc pas obligar a estimar-me. A més, prou pena teniu d'haver de renunciar l'un a l'altre. I, qui sap, potser un dia, quan s'hagi oblidat de tu, s'adonarà del que s'està perdent i vindrà corrent a demanar-me que em casi amb ell!

Les dues van riure animadament.

—Estaria bé. Tan de bo un dia l'aconsegueixis. Al menys així una de les dues el podria tenir.

—No perdis l'esperança. Encara queda molt camí fins a La Colònia. Pot passar de tot.

La Faina va estirar la mà i va apagar el llum. La Jordina es va sentir a gust amb la foscor perquè ja no li tenia por; ben al contrari, se sentia reconfortada quan tot es tornava negre, sobretot ara que sabia que en Kilià se l'estimava.

Una saga de quatre entregues (I)

Si ja us heu acabat L'ambaixador de Confínia i us han quedat ganes de llegir-ne més, esteu de sort perquè, encara que ho sembli, la història no s'acaba a la pàgina 429. És cert que l'aventura que hem compartit en aquest primer llibre té un final tancat, però queden moltes històries incompletes, com ara la d'en Tirs.

Aquest personatge misteriós, que apareix com un simple figurant, és possible que ens hagi atrapat amb els seus enigmes: no sabem què sap de la seva mare, si s'han retrobat mai ni què sent per ella o per la Jordina (ja us avanço que no hi haurà triangle amorós), i tampoc com pot ser que el fill d'una fugitiva hagi acabat convertint-se en estratega i almirall

 

Doncs bé: en la segona part (que segurament es titularà Aigua Clara), i sense deixar de banda ni la Jordina ni en Kilià, aprofundirem en el personatge d'en Tirs i desvetllarem els misteris que l'envolten. També tindrem l'oportunitat de veure'l en acció i de gaudir de les seves maquinacions per fer que les coses vagin segons els seus plans, encara que, com ja us deveu imagina, no tot sortirà com ell té previst.

Cavalls i telèfons mòbils, matrimoni forçat

Com que ja deveu tenir la lectura de L'ambaixador molt avançada, pot ser que us hagueu preguntat com pot ser que a Confínia hi hagi telèfons mòbils i, alhora, es desplacin amb cavalls.

Això té una explicació molt lògica: els coalisencs, entre els quals es troben els confinis, són gent oberta a les comoditats que aporten les noves tecnologies, com tothom. El problema és que Desèrtia és la major productora d'aquests productes, i tots sabem de sobres que la Societat Perfecta i la Coalició dels Homes lliures són eternes rivals, així que la SP abasteix la CHL amb els seus productes amb comptagotes. No com a càstig, sinó com a estratègia.

Després de la guerra de la proclamació, Desèrtia va perdre el Llauró, d'on surten la majoria dels aliments; i es va quedar amb el Gran Desert, que només té, com a tresor propi, l'energia solar, els jaciments de bòdic i els laboratoris de recerca i investigació que produeixen la tecnologia i els medicaments.

Aquest mal repartiment de les riqueses va deixar Desèrtia en clar desavantatge vers la Coalició, i el Consell de Bàrula es va veure obligat a establir el començ per alimentar la població, entregant a canvi energia, medicaments i maquinària per treballar.

Per aconseguir una posició de poder en el mapa econòmic del continent Llarg, els dirigents cívilits van vetar la venta de tecnologia a tots els països de la Coalisió (ara sí, com a càstig) i van fixar un preu desorbitat per la resta de compradors.

Els de la Coalició, que no podien eludir els avantatges que aportaven tots els productes que oferien els cívilits, no van trigar a accedir al mercat nitenc per aconseguir-los. Però si el Consell de Bàrula posava els preus alts, els nitencs, que són grans negociants i no estan disposats a deixar de guanyar ni un escut, els revenien molt més cars.

Per tot això, els coalisencs només compren a Nitània el just i necessari: tot i que l'ús de telèfons mòbils és comú, no en té tothom i no se'l canvien si no és estrictament necessari; els ordinadors no són una raresa, però només en disposen els que realment els necessiten, com les institucions o els qui tenen negoci; a totes les llars hi ha electrodomèstics bàsics i petits panells solars per fer-los funcionar, però només els imprescindibles; i els hospitals estan ben equipats, tot i que sense arribar a la modernitat de què disposen a Desèrtia.

En canvi, del que sí poden prescindir és de les càpsules voladores (que són fàcilment substituïbles per cavalls) o de les armes de foc (perquè les ballestes els fan el mateix servei).

Amb tot, aquestes diferències vertiginoses entre les nacions del continent Llarg desemboquen en un panorama pintoresc als països de la CHL que podrien ser extret d'una història al més pur estil steampunk.

Abreviacions a Irenea

Alguns lectors m'han comentat la seva dificultat per comprendre les abreviacions d'Irenea, així que us en faré una petita guia. Si em deixo alguna cosa, m'ho feu saber.

SP: Societat Perfecta
Reina: Regidora Imperativa de la nació
DGD: Director General de Departament
VP: Vigilància Perifèrica
GSI: Guàrdia de Seguretat Interna
CB: Consell de Bàrula
AC: Ambaixador de Confíni
SMP: Síndrome de la Mirada Perduda

CHL: Coalició dels Homes Lliures
GF: Guarda Fronterer.

Almirall Efrem Turak

De tots els personatges que hi ha a L'ambaixador de Confínia, l'Efrem és, segurament, el més complexe. Tant, que la preqüela, prevista entre la segona i la tercera part, estarà dedicada a ell (i a la Piència).

Què us en puc dir ara? L'Efrem va néixer destinat a ser Director General del Departament de Defensa, i ben aviat va començar a destacar en aptituds per ocupar el càrrec. Va assolir el grau d'Almirall molt jove gràcies a les seves habilitats per manejar les peces claus de la polític i al desig comú amb la seva germanastra de canviar les coses a Irenea.

Però de seguida es va tornar massa ambiciós i, de mica en mica, es va convertir en algú sense límits morals quan es tracta d'assolir els objectius plantejats.

Un dels fets que van marcar la seva personalitat amb més força va ser el naixement de la Jordina. Aquell embaràs imprevist va desestabilitzar els seus plans i, durant els anys d'espera fins que la Jordina es fes gran per reprendre les aspiracions que va haver d'aplaçar amb la seva arribada, l'Efrem va gestar un odi i un ressentiment molt intensos que van acabar convertint-lo en l'Almirall que coneixerem a L'ambaixador de Confínia.